equilibri...

el seu nom no el sé, potser ni ell mateix el recorda... tothom el coneix(em) per Tanu... avui cumpleix 60 anys... -massa jove per ser iaio, massa iaio per no tenir néts-... 60 anys!... tot i que per a ell ja fa en 8 que no fa anys... des dels 19 compartia la seva vida amb la Lluïsa, però una llarga -i curta- enfermetat, va fer que a l'abril del 2001, ella el deixés sol... des d'aquell dia, el Tanu va haver d'aprendre a subsistir... va haver de fer equilibris per no caure... els primers dies no podia ni respirar... no en sabia...

viu a un pis gran... vell per a uns, antic per altres... està situat a la primera planta d'un edifici que data de 1900 del carrer Casp... els seus germans i néts insisteixen per a que se'l vengui i vagi a viure a un més nou i petit... però ell no vol marxar a un més petit... tot l'espai és poc per salvaguardar els records de la Lluïsa... i aquest pis en té molts... tots...

cada matí es lleva a la mateixa hora... tant se val que sigui dilluns que dissabte... març o octubre... les 6:45... encen el llum i posa l'aigua a la cafetera... abans ho feia amb aigua de l'aixeta, però l'Oriol, el fill dels seu nebot Marc, li va preguntar que perquè no posava una "de les que compres al súper, que així no gastava aigua"... li va semblar tant bona la observació del petit de 5 anys, que des d'aleshores només beu "la del súper"... -ara va més carregat quan va a comprar, però ho fa content-... la cafetera és la de les de tota la vida... tè tota la base cremada i fins i tot té el màneg trencat, però diu que no ha tastat café més bó que el que li fa ella... l'ha acompanyat des de sempre, la Lluïsa la va comprar a una botiga del carrer Tallers i va ser amb ella amb la que li va preparar el primer esmorzar en tornar de Sardenya del viatge de noses ... un café i cinc galetes Maria Dorada...

durant molts anys, entrava a treballar tant d'hora que no li donava temps d'esmorzar a casa, però des de fa 8 anys, quan es va pre-jubilar -de l'antiga feina, de l'antiga vida...-, és el que esmorza cada matí...

mentre es fa el café, agafa la capsa blanca i vermella on guarda les galetes -aquesta no recorda des de quan forma part de la cuina, però fins i tot -per fora- la tapa vermella té olor de galeta Maria Dorada...- i n'agafa unes quantes... cinc... encén la ràdio per escoltar les primeres notícies del dia mentre tot el pis comença a agafar l'olor que desprén el café acabat de fer...

a les 7:30 surt al carrer... ja hi ha força moviment... s'apropa fins al quiosc que tè a dos carrers -és el més proper, i té cura de comprar sempre allà el diari, no sigui que per falta de vendes, el tanquèssin i hagués de caminar més lluny-... agafa el tercer de la pila... abans llegia La Vanguardia, però un dia es va equivocar i va agafar El Periódico... es va confondre perque també era blau, i es que havia sortit la versió en català... li va convèncer suficientment com per tenir cura al dia següent de no equivocar-se i emportar-se La Vanguardia per error...

s'asseu a un banc del carrer Casp i llegeix el diari tranquilament... té la mania de començar sempre pel darrera... com va sentir alguna vegada, a algú, en algun lloc... ho fa perque si es mor mentre el llegeix, com a mínim sabrà com acabava...

a les 9:15 continua el seu passeig fins arrivar-se fins al forn a la cantonada amb Bruc... ja li tènen preparada la comanda amb una barra petita de pa acabat de fer i una barra de mig del dia anterior... posa ambdues a la bossa que porta sempre a sobre i respon a l'endevinalla que llegeix a la pissarra... cada dia l'encerta i la fornera li regala un briox com a tot aquell que ho endevina... ell l'agafa i li torna amb un piquet d'ull... m'ho poses massa fàcil... no tè cap mérit... el dia que em costi endevinar-la, em menjaré amb molt de gust el briox- li comenta mentres surt per la porta...

segueix el seu camí fins arribar al carrer Girona, el qual baixa fins abaix de tot, on Girona passa a ser carrer Méndez Nuñez... un cop allà gira a l'esquerra i arriba a la Plaça de Sant Pere... observa la font, compta els coloms i entra a l'esglèsia... s'apropa fins el petit altar que hi ha a la dreta i posa una espelmeta a la Verge... es queda en silenci uns minuts i surt disposat a donar de menjar als sis coloms que hi ha avui a la plaça... però no els hi tira tot el pà ja que encara li queda molt matí per davant... té una cita a la Plaça Catalunya... allà li esperen molts més coloms -pensa que segur que algun colom espavilat el segueix i aixi menja dues vegades-... s'enfila cap al seu destí, aquest cop pel carrer Trafalgar fins a la Plaça Urquinaona -a on no sap per què, no hi volen estar els coloms- i segueix fins arribar a on l'estan esperant...

és puntual a la cita... són les 11:05... els coloms l'esperen davant el banc situat abaix a l'esquerra... ell sempre s'asseu allà i els hi dona el pa desmigat fins que s'acava la barra de mig... però avui el seu banc està ocupat... no pot anar a un altra perque no vol trasvalsar als coloms... -i si demà es queden a l'altra i una altra persona els hi dona el menjar?-... ho haurà de fer de peu... no està acostumat... tè por a caure... haurà de fer equilibris...


Font: Foto cedida pel fotògraf Toni Tugues: sense mirar

Relat de ficció inspirada en la foto d'un home que no conec i del que no sé el nom... com diuen els escriptors de veritat -i perque em fa il·lusió posar-ho-: Todos los hechos y personajes de este relato son ficticios, cualquier parecido con la realidad es pura coincidencia...